Laketània

Laketània.com

IniciFets i LlegendesFestes i tradicionsReceptes de Cuina

Compartir en FACEBOOK
Els papers de Salamanca, cronica d´ un saqueig - Laketania.com

Que és l´ arxiu de Salamanca?

Tropes "nacionales" entran en una ciutat conquerida -  Laketania.com

El primer pas cap a la creació del anomenat arxiu de Salamanca es va donar a l´ Abril del 1938, quan, des del govern del bàndol franquista, es crea la “Delegación para recuperar, clasificar y custodiar la documentación procedente de personas y entidades del bando republicano” un organisme que depenia del Ministeri de l´ Interior i, que buscava,  proporcionar al govern franquista, informació envers als seus enemics. Informació que l’hi podria ser útil, més endavant, per a dur a terme la seva repressió i l´ extermini dels  possibles opositors.

A fi  d´ aconseguir aquest objectiu, i a mesura que les tropes feixistes avançaven i conquerien terreny, una unitat especial s´ encarregava d´ apoderar-se de tota aquella documentació que els republicans en retirada no havien tingut temps de destruir o endur-se.

Així doncs, es podria dir que, l´ arxiu de Salamanca es una mena de cova d´ Ali Baba del regim franquista, on es guardava el boti dels saquejos, que més tard usarien per cometre els seus crims de postguerra.

Amunt

Obtenció i classificació dels documents.

Victimes dels bombardeigs recullen el poc que han pogut salvar. - Laketania.com

La confiscació  dels papers reclamats a l´ arxiu de Salamanca, te el seu inici amb la caiguda de Lleida en mans de les tropes “Nacionales” l´ any 38, car, en aquest cas, els resultats foren minsos. El gruix de l´ espoli comença al Gener del 39, un cop caiguda Barcelona, arriben un centenar d´ efectius, repartits en una dotzena d´ equips, sota les ordres del comandant Navarrés Marcelino de Ulibarri, aquest, seguin indicacions precises, es dedicaran a registrar de manera exhaustives seus institucional, de sindicats i partits polítics, locals d´ associacions i entitats sospitoses de ser contraries al govern feixista, domicilis i despatxos particulars de gent, la majoria ja exiliada,  hostil al nou regim, seus de diaris,  impremtes i publicacions... Cap racó on hi pogués haver-hi el més mínim símptoma d´ oposició a les tropes ocupants, es va escapar de ser registrat i espoliat per la gent del “servicio de recuperación”.

El rigor, a l´ hora de triar la documentació que calia endur-se, era del tot barroer, no deixaven res per verd, davant d´ un dubte s´ ho emportaven tot, tingues o no a veure amb la república o amb la guerra. Mostra d´ això està en el fet que a l´ arxiu podem trobar documents datats més de cinquanta anys abans de que es produís el cop d´ estat.Bombes sobre l´ eixample, Barcelona servir d´entrenament a l´ aviacio Alemanya i Italiana de cara a la segona guerra mundial - Laketania.com

Els saquejos s´ allargaren durant uns 4 mesos, a principis de juliol del 39, dotze vagons de tren, carregats amb 130 tones de documents confiscats, sortien de Barcelona cap a Salamanca, allí,  a l´ antic col·legi de San Ambrosio, eren encarpetats, sense cap altra ordre que la província de procedència i guardats en seccions; Politico-social Barcelona, 1.879 carpetes, Politico-social Lerida, 65 carpetes... i així fins a més de 15.000 lligalls de documents robats als seus legítims propietaris.

Allà, durant tota la postguerra, un contingent de guàrdies civils i policies, van estar regirant, un per un, tot aquell munt de documentació cercant el més mínim indici que servís per incriminar a qualsevol persona que figurés en qualsevol d´ aquells papers, quan això passava, s´ obria una fitxa a aquella persona, indicant l´ afiliació o els fets que l´ hi podien ser imputats. Haver ocupat un càrrec oficial durant la república, militar en algun sindicat o partit polític , haver col·laborat en alguna publicació o simplement haver escrit de manera afectuosa  a algun alt càrrec república, era motiu suficient per que t´ obrissin una de les tres milions de fitxes que es van arribar a crear.

Amunt

Reivindicacions i resistència.

Alguns cartells de propaganda com aquest també formen part del boti segrestat a Salamanca -  Laketania.com

Amb la transició acabada d´ estrenar, des de les institucions començaren a interessar-se

pels papers espoliats. Al Març del 77 l´ arxiver de la corporació provincial de Barcelona, Frederic Udina va presentar un informe on es proposava intentar de las autoridades competentes su devolución, extremo que veo algo difícil. Des d´ aleshores comença una lluita de maniobres i argúcies legals a fi de, per part de les institucions catalanes aconseguir la devolució dels documents segrestats als seus legítims propietaris, i per part del govern espanyol, per blindar l´ arxiu  i evitar així que surtis cap paper.

Aquest estira i arronsa s´ allargaren en el temps, fins que el 1995 s´ obre una petita escletxa, amb el govern del PSOE en minoria i la necessitat del recolzament que aquest tenia de CIU per poder governar, Jordi Pujol obté de Felipe González  el compromís de restituir els papers als seus propietaris i l´ aprovació del consell de ministre per que així fos.

Aquest acord fa que des de l´ arxiu Salmantí, es busqui polititzar el conflicte, faltaven dos mesos per les eleccions municipals, i això no va ser difícil, de seguida la defensa de la unitat del arxiu es va fer una causa de resistència municipal. Els va faltar temps a la gent del PP per titllar l´ acord de “fechoría del gobierno”, el mes de Març milers de salmantins sortien al carrer “en defensa del archivo”, mentre Gonzalo Torrente Ballester bramava a “defender lo que es vuestro por legitimo derecho de conquista”.Els autors dels cartells requisats, alguns d´ells encara vius, no tenen cap dret reconegut sobre la seva obra, que és usada pel ministeri de cultura per fer expocisions. - Laketania.com

Tot aquesta politització del retorn dels papers, va fer que el PSOE es fes en rera en els compromisos contrets. Quedava així avortada la possibilitat de retorn més clara que hi havia hagut, i des del govern espanyol es continuar treballant per fer cada cop més difícil la possibilitat de una restitució.

El Juliol del 2002 el patronat del archivo de Salamanca, presidit per la ministre Pilar del Castillo resolia que: “no procede adoptar ninguna iniciativa en cuanto a una posible salida de documentos del archivo, por lo que estima zanjada la cuestión”. Aquesta resolució fa molt difícil trobar una sortida a aquest conflicte. La mobilització cívica, la denuncia internacional dels fets, la refutació tècnica dels arguments ministerials, les demandes judicials i el manteniment de la consciència del fet i del  greuge que aquest representa, son les eines que encara ens queden per aconseguir la restitució de la documentació espoliada i la reparació d´ una injustícia, que tindria de fer caure la cara de vergonya a un estat que es vol creure democràtic.

Mantenir viva l´ esperança del retorn i seguir denunciant la injustícia és feina de tots.

 

 

Amunt

Projecte personal de promoció de la historia i les tradicions catalanes – contacte Limpieza de sofas