 |
 |
Que és
l´ arxiu de Salamanca?
El primer pas cap a la
creació del anomenat arxiu de Salamanca es va donar a l´
Abril del 1938, quan, des del govern del bàndol franquista,
es crea la “Delegación
para recuperar, clasificar y custodiar la documentación
procedente de personas y entidades del bando republicano”
un organisme que depenia del Ministeri de l´ Interior
i, que buscava, proporcionar al govern franquista,
informació envers als seus enemics. Informació que l’hi
podria ser útil, més endavant, per a dur a terme la seva
repressió i l´ extermini dels possibles opositors.
A fi d´ aconseguir
aquest objectiu, i a mesura que les tropes feixistes avançaven
i conquerien terreny, una unitat especial s´ encarregava
d´ apoderar-se de tota aquella documentació que els republicans
en retirada no havien tingut temps de destruir o endur-se.
Així doncs, es podria dir
que, l´ arxiu de Salamanca es una mena de cova d´ Ali Baba
del regim franquista, on es guardava el boti dels saquejos,
que més tard usarien per cometre els seus crims de postguerra.
Amunt
|
| Obtenció
i classificació dels documents.
La confiscació dels papers reclamats
a l´ arxiu de Salamanca, te el seu inici amb la caiguda de
Lleida en mans de les tropes “Nacionales”
l´ any 38, car, en aquest cas, els resultats foren minsos.
El gruix de l´ espoli comença al Gener del 39, un cop caiguda
Barcelona, arriben un centenar d´ efectius, repartits en una
dotzena d´ equips, sota les ordres del comandant Navarrés
Marcelino de Ulibarri, aquest, seguin indicacions precises,
es dedicaran a registrar de manera exhaustives seus institucional,
de sindicats i partits polítics, locals d´ associacions i
entitats sospitoses de ser contraries al govern feixista,
domicilis i despatxos particulars de gent, la majoria ja exiliada,
hostil al nou regim, seus de diaris, impremtes i publicacions...
Cap racó on hi pogués haver-hi el més mínim símptoma d´ oposició
a les tropes ocupants, es va escapar de ser registrat i espoliat
per la gent del “servicio
de recuperación”.
El rigor, a l´ hora de triar la documentació
que calia endur-se, era del tot barroer, no deixaven res per
verd, davant d´ un dubte s´ ho emportaven tot, tingues o no
a veure amb la república o amb la guerra. Mostra d´ això està
en el fet que a l´ arxiu podem trobar documents datats més
de cinquanta anys abans de que es produís el cop d´ estat.
Els saquejos s´ allargaren durant uns 4 mesos,
a principis de juliol del 39, dotze vagons de tren, carregats
amb 130 tones de documents confiscats, sortien de Barcelona
cap a Salamanca, allí, a l´ antic col·legi de San Ambrosio,
eren encarpetats, sense cap altra ordre que la província de
procedència i guardats en seccions; Politico-social
Barcelona, 1.879 carpetes, Politico-social
Lerida, 65 carpetes... i així fins a més de 15.000
lligalls de documents robats als seus legítims propietaris.
Allà, durant tota la postguerra, un contingent
de guàrdies civils i policies, van estar regirant, un per
un, tot aquell munt de documentació cercant el més mínim indici
que servís per incriminar a qualsevol persona que figurés
en qualsevol d´ aquells papers, quan això passava, s´ obria
una fitxa a aquella persona, indicant l´ afiliació o els fets
que l´ hi podien ser imputats. Haver ocupat un càrrec oficial
durant la república, militar en algun sindicat o partit polític
, haver col·laborat en alguna publicació o simplement haver
escrit de manera afectuosa a algun alt càrrec república,
era motiu suficient per que t´ obrissin una de les tres milions
de fitxes que es van arribar a crear.
Amunt
|
| Reivindicacions
i resistència.
Amb la transició
acabada d´ estrenar, des de les institucions començaren a
interessar-se
pels papers espoliats. Al Març del 77 l´
arxiver de la corporació provincial de Barcelona, Frederic
Udina va presentar un informe on es proposava “intentar
de las autoridades competentes su devolución, extremo que
veo algo difícil”. Des d´ aleshores comença
una lluita de maniobres i argúcies legals a fi de, per part
de les institucions catalanes aconseguir la devolució dels
documents segrestats als seus legítims propietaris, i per
part del govern espanyol, per blindar l´ arxiu i evitar
així que surtis cap paper.
Aquest estira i arronsa s´ allargaren en
el temps, fins que el 1995 s´ obre una petita escletxa, amb
el govern del PSOE en minoria i la necessitat del recolzament
que aquest tenia de CIU per poder governar, Jordi Pujol obté
de Felipe González el compromís de restituir els papers
als seus propietaris i l´ aprovació del consell de ministre
per que així fos.
Aquest acord fa que des de l´ arxiu Salmantí,
es busqui polititzar el conflicte, faltaven dos mesos per
les eleccions municipals, i això no va ser difícil, de seguida
la defensa de la unitat del arxiu es va fer una causa de resistència
municipal. Els va faltar temps a la gent del PP per titllar
l´ acord de “fechoría
del gobierno”, el mes de Març milers de salmantins
sortien al carrer “en
defensa del archivo”, mentre Gonzalo Torrente Ballester
bramava a “defender
lo que es vuestro por legitimo derecho de conquista”.
Tot aquesta politització del retorn dels
papers, va fer que el PSOE es fes en rera en els compromisos
contrets. Quedava així avortada la possibilitat de retorn
més clara que hi havia hagut, i des del govern espanyol es
continuar treballant per fer cada cop més difícil la possibilitat
de una restitució.
El Juliol del 2002 el patronat del archivo
de Salamanca, presidit per la ministre Pilar del Castillo
resolia que: “no procede
adoptar ninguna iniciativa en cuanto a una posible salida
de documentos del archivo, por lo que estima zanjada la cuestión”.
Aquesta resolució fa molt difícil trobar una sortida a aquest
conflicte. La mobilització cívica, la denuncia internacional
dels fets, la refutació tècnica dels arguments ministerials,
les demandes judicials i el manteniment de la consciència
del fet i del greuge que aquest representa, son les
eines que encara ens queden per aconseguir la restitució de
la documentació espoliada i la reparació d´ una injustícia,
que tindria de fer caure la cara de vergonya a un estat que
es vol creure democràtic.
Mantenir viva l´ esperança del retorn i seguir
denunciant la injustícia és feina de tots.
Amunt |
|
|