Nyerros i Cadells - La llegenda

Nyerros

Un dels dos bàndols en què estava dividida la noblesa catalana al final del s XVI i al començament del XVII. Aquesta facció, com la seva antagònica dels cadells, apareix ja al s XIII. Totes dues bandositats tenien l’origen en les lluites de les cases nobiliàries dels Cadell, senyors d’Arsèguel, i els Banyuls, senyors de Nyer, a la Cerdanya. Com a fenomen social del conjunt del territori català, aquests bàndols feudals, a càrrec d’una noblesa inquieta o arruïnada, començaren a tenir importància amb motiu de la crisi de la baixa edat mitjana, i adquiriren la virulència màxima al primer terç del s XVII, que el Principat restà migpartit entre Nyerros i cadells. La xarxa de fidelitats d’ambdues faccions cobria el Principat i es reproduïa a les institucions catalanes, entre els funcionaris de l’audiència, en les tensions locals, en les hostilitats municipals i en el bandolerisme rural popular. A la segona meitat del s XVII les condicions generals de la societat catalana canviaren i el bandolerisme minvà, i amb ell les faccions nobiliàries que havien mig partit el Principat.

Cadells

Bàndol contraposat al dels Nyerros, que tingué la major activitat durant el primer terç del s XVII, moment de la màxima expansió del bandolerisme a Catalunya. El nom de cadells, per a designar una fracció, apareix ja el sXIII, i estigué vinculat a la família Cadell. Els primers anys del s XVII, a la plana de Vic, rebien el nom de robusters, del bisbe de Vic Francesc Robuster i Sala, cap de la fracció vigatana. Durant la guerra contra Felip IV, els cadells gaudiren d’una notable influència política.

Nyerros i Cadells

La llegenda segons Joan Amades.

La dama del castell de Nyer i la de la Torre d'Arança a Bellver de Cerdanya eren germanes i totes dues estaven en estat alhora. Heus aquí que hi havia dues germanes molt pobres, tant, que es veien obligades a viure a la capta i havien d'anar per portes. I s'escaigué que totes dues també estaven gràvides al mateix temps que les senyores referides.

Un mateix dia cru d'hivern, sense saber-ho l'una de l'altra, les dues germanes captaires van trucar a la porta del castell de Nyer l'una i de la torre d'Arança l'altra i van parar la mà en demanda de caritat. Com si s'ho haguessin dit, les dues dames, en veure l'estat de les pidolaires, les van aporrinar i els varen dir que si no tenien per menjar i havien de captar no havien de posar fills al món. Les dues mendicants, en sentir aquestes paraules, romperen en grans plors i, desesperades van maleir les dames que les havien ultratjades. La que va trucar a la porta del castell de Nyer va desitjar a la castellana que infantés set garrins enlloc d'un infant, i la seva germana, en maleir la dama de la torre d'Arança, li desitjà que donés a llum set cadells. Ambdues dames se les van treure del davant amb grans rialles i empentes.

Passat el temps corresponent, les quatre dones es van sentir ferides de mal d'infant el mateix dia. La de Nyer va tenir set infants mig garrins mig persones; la dama d'Arança, set nois també mig cadells; les dues germanes captaires infantaren cada una un minyó com una rosa. Les dues dames van morir de pena i de vergonya en veure's mares d'aquella fillada mig bèsties mig persones.

Els catorze cosins, en lloc d'estimar-se i de compadir-se per la desgràcia d'uns i altres, es tenien un odi a mort i es reien els uns dels altres. Els de Nyer deien que valia més ésser garrí que cadell, puix que la carn del porc arreu és cercada i estimada, mentre que la de ca és immunda i menyspreada. Els d'Arança replicaven que s'estimaven més ésser cadells que garrins, perquè els cans, per llurs lleialtat i fidelitat, arreu són considerats i estimats, entre que els porcs a tothom fan fàstic i repugnància per bruts. I a mesura que s'anaven fent grans més s'anaven odiant, fins a arribar a formar dos grans partits anomenats l'un dels nyerros, que vol dir porcell o garrí, i l'altre dels cadells o gossets, que durant molts anys van trasbalsar tota la noblesa catalana, que formava part d'un dels dos bàndols. Els fills de les captaires es van afiliar un a cada un dels dos bàndols i de manera dissimulada posaven en joc tot llur enginy per atiar els uns contra els altres i encendre la discòrdia entre ells.